dijous, d’octubre 04, 2007

El tancament de Can Dalmau i la insuficient protecció del paratge de Solius


Si avui en dia hom vol seguir pel camí, fins ara públic, que mena fins a la masia de Can Dalmau de Solius (Sta. Cristina d’Aro) i la bonica presa que hi ha a la Riera de Solius situada al costat de la casa, es trobarà amb una tanca que envolta la finca i amb un guàrdia de seguretat que barra el pas a qui pretén entrar a la propietat. S’han tancat, doncs, diverses hectàrees de terreny forestal, inclòs un tram de la Riera de Solius, que travessa la finca i que a partir d‘ara únicament tindrà un ús privatiu. Tot això, és clar, dins la legalitat que atorga una normativa municipal sobre tancaments de finques forestals a Sta. Cristina d’Aro que no els limita en absolut, i que, pel que sembla, a l’Ajuntament no interessa gaire canviar. És més, el propietari d’aquesta finca (un senyor de molt renom, tot s’ha de dir), s’ha trobat amb totes les facilitats del món per part del Consistori per tancar i desviar el tram de camí públic que creuava la seva finca, que ha estat desafectat del catàleg de camins públics municipal (ens preguntem de què serveix tenir aquest catàleg aprovat si, pel que es veu, quan interessa es modifica el traçat a conveniència..).
L’única regulació que el municipi de Sta. Cristina estableix per aquesta mena de tancaments forestals és que han de ser cinegètics (permetre el pas de la fauna); i si bé s’ha de dir que actualment i després de les queixes de l’associació, si que s’han adoptat mesures per tal que ho sigui, en un primer moment, i segons la resposta escrita que l’Ajuntament ens va trametre, semblava que ni aquesta normativa es pensava fer complir.
Sincerament, creiem que aquests grans tancaments de terreny forestal, més propis d’una altra època, ja haurien d’haver passat a la història, però a Sta. Cristina i a altres municipis continuen autoritzant-se de forma habitual sense que, segons sembla, a ningú li importi massa que poc a poc es vagin tancant boscos i camins. Convé recordar que a la nostra zona, gairebé el 100% del terreny rural i forestal és privat, amb la qual cosa, si als tancaments no se’ls imposa limitacions, hipotèticament es podria arribar a tancar tot l’espai rural.
Cal dir, a més, que la desviació del camí de Can Dalmau ( que no es pot tallar ja que és una via de trànsit rodat), ha suposat la tala de diversos pins i altres arbres centenaris de la riera de Solius, en un dels indrets més bells d’aquest paratge, mutilat ara per la tala d’arbres, la construcció d’un pont i l’aixecament d’una tanca.
I tot això ens porta a recordar que fa uns anys, tot i que ara sembla que ningú se'n recorda, es va parlar de la necessitat d’aprovar un pla especial per aquest paratge de Solius, per tal de regular-ne el seu desenvolupament i garantir-ne els seus valors. De fet, sembla ser que ja hi havia quelcom elaborat. Què ha passat, doncs, amb aquest document? El cert és que a dia d’avui continua (premeditadament?) desat en algun calaix del consistori cristinenc. Mentrestant, sobre aquest indret continuen planejant diverses amenaces, algunes que sortosament s’han tirat enrera, com la desafortunada zona industrial, i d’altres que malauradament ja s’han dut o es duran a terme.
Llarga vida a Solius...si té sort.

dilluns, d’abril 23, 2007

La Vall de les Comes o el museu de les obres aturades?


El paratge de la Vall de les Comes o de Mascanada, és segurament el paisatge no costaner més bell que encara conserva la ciutat. Lamentablement, darrerament hem estat espectadors de com durant aquests darrers anys s’han anat produint diverses agressions urbanístiques en aquest bonic indret: moviments de terres sense llicència, construccions i ampliacions il.legals d’habitatges, obertura de noves pistes... I no és cap cas especial, perquè si donem un tomb pels environs del municipi, veurem que altres indrets han patit alteracions generalment pitjors (és per avergonyir-se veure la degradació que el Consorci ha deixat assolir a la Vall de Cubells). Totes aquestes actuacions s’han dut a terme sense els permisos corresponents, i la majoria, segons la legislació vigent, no són legalitzables. L’actuació de l’Ajuntament en aquests casos, ha estat, com a mínim, irregular. Es paralitzen les obres (la majoria de casos després de que hi hagi hagut una queixa formal), i dóna la impressió que es pensa que aquí ja s’ha acabat la feina. Les obres, així, es queden, i les restauracions de la realitat alterada brillen per la seva absència, restant les obres fetes o a mig fer així, durant anys. És això el màxim que es pot esperar de la disciplina urbanística municipal? És això l’exemple a transmetre? Nosaltres creiem que no. No demanem res més que es faci complir amb la legislació vigent i que per tant, les obres que no es poden legalitzar es facin enderrocar i es faci restaurar l’entorn. No pretenem convertir l’entorn de St.Feliu en un museu, i valorem que el paisatge estigui viu, però sí desitgem salvaguardar-lo de la degradació i regular-ne els seus usos segons la legislació aprovada. I per això mateix demanem que d’una vegada per totes algú es prengui seriosament la disciplina urbanística en el sòl no urbanitzable, que per alguna cosa apareix regulada en el POUM, fins a les seves darreres conseqüències, i no solament per sortir del pas. Altrament, de mica en mica, aquests espais aniran perdent valor fins que potser d’aquí uns anys, algú escriurà: “ degut al poc valor paisatgístic que presenta , és apte per urbanitzar-se”.